Us deixo un link amb una bona reflexió sobre el tema.
La Piscifactoria estrena...
Fa 8 anys
dissabte, 19 de desembre del 2009
No a la tortura animal
Lamentable haver d'escoltar gent que defensin o rebutgin el toros argumentant si és o no un símbol de la seva cultura. Per damunt de tot hi ha d'haver la reflexió si cal o no torturar un ésser viu per donar lloc a un "espectacle cultural". No cal no?
Us deixo un link amb una bona reflexió sobre el tema.
Us deixo un link amb una bona reflexió sobre el tema.
dilluns, 14 de desembre del 2009
El debat post derbi
Estic d'acord que quasi mai es xiulen aquests penals, que pot ser molt rigurós, que si el xiulessin en contra el Barça també m'estaria queixant, bla bla ba... però hi ha una cosa clara: sinó es vol córrer el perill a fer falta, no agafis per la samarreta al rival! Reglament en mà és penal.
dimecres, 9 de desembre del 2009
Alternatives a treure's la samarreta
Parlant amb la Nahia sobre per què els jugadors decideixen treure's la samarreta per celebrar un gol, resposta que no hem trobat, ens ha donat per buscar celebracions mítiques. Aquí us deixo un dels millors videos que he trobat. Especial esment a la de Van Nistelroy (minut 1:39).
dijous, 26 de novembre del 2009
La dignitat de Catalunya
Editorial publicat conjuntament per 12 diaris catalans (El periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa) per a la defensa de la legalitat de l'Estatut, posant en dubte la legitimitat del TC:
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
IMPORTANT: No us perdeu el Diàling d'avui d'El món de RAC1 titulat Cartes d'amor a l'espanyola, on es repassen les opinions de les diferents radios de Madrid...
Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors.
L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.
Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).
Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.
Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.
IMPORTANT: No us perdeu el Diàling d'avui d'El món de RAC1 titulat Cartes d'amor a l'espanyola, on es repassen les opinions de les diferents radios de Madrid...
dimarts, 17 de novembre del 2009
dissabte, 7 de novembre del 2009
divendres, 30 d’octubre del 2009
El món de Minority Report no està tan lluny
Entrevista que vaig trobar interessant....
"Llaves y tarjetas de crédito acabarán pronto en el museo"
"Llaves y tarjetas de crédito acabarán pronto en el museo"
Tengo 42 años. Nací en Barcelona y vivo en Tarragona. Soy profesor de Ingeniería Informática en la Universitat Rovira i Virgili, especialista en biometría. Estoy casado y tengo dos hijos, de 6 y 8 años. Soy catalanista. Soy ateo. Eres único en huella dactilar y palmar, iris, retina...
Soy único?
Único. Y es algo que puede medirse:
eso es la biometría.
Midamos, pues.
Vea sus huellas dactilares: no las hay iguales en el planeta.
¿Seguro?
La probabilidad de que otro ser humano tenga estas mismas huellas dactilares es de 10-18 (0,0000000000000000001%).
Casi igual a cero, vamos.
Si la población humana es hoy de 6.000 millones de personas, ¡deberíamos multiplicarla por cien para dar con otras huellas digitales iguales! Pero como la Tierra no puede sostener a más de 12.000 millones de personas..., esté tranquilo: es único en ese rasgo.
¿En qué otros rasgos soy único?
En el iris. En la retina. En la red venosa palmar. En la geometría de la mano o de la oreja. En las huellas podales. En la fisionomía del rostro. En la antropometría. En el ADN, presente en sangre, semen, orina, sudor, lágrimas, piel, bulbos de cabellos...
Vamos por partes: iris...
En el aeropuerto de Amsterdam usan ya pasaportes por iris: una máquina te lee el iris, y pasas directo. ¡Más seguro que un policía!
¿No hay dos iris iguales?
No. Pero si remotamente un iris pudiera falsificarse, hay algo imposible de falsificar: la retina, con su compleja red vascular, distinta en cada persona e invisible a simple vista (está detrás de la pupila). Existen detectores para leerla, y se usan en algunos sitios.
¿Gracias a los ordenadores?
La informática y los ordenadores permiten encontrar a quién corresponde una huella dactilar entre millones de huellas de un banco de datos ¡en sólo dos segundos!
¿Se hace aquí?
Los Mossos d´Esquadra, en dos segundos, encuentran la huella más parecida a la que analizan entre las que tienen fichadas. Si quieren buscar entre las fichadas por los DNI - protegidas-,deben pedir permiso al juez.
¿Qué rasgo biométrico es más seguro? La red vascular palmar - venitas de la palma de la mano-es única e irreproducible. Se usa ya para acceder a centros militares, centrales nucleares...
¿Y si un terrorista corta una de esas manos, y la usa para entrar?
Los lectores de iris, dedos o manos detectan temperatura y micropulsaciones para evitar esa trampa. Un órgano muerto no vale.
¿Se usa la biometría ya para accesos?
Yo accedo a mi ordenador personal o a mi móvil sin contraseñas, sólo con mi huella dactilar: es más seguro y práctico. ¡No necesito memorizar claves! Pronto todos los accesos serán así.
¿Cuándo?
Hoy cargamos en los bolsillos llaves de casa, del garaje, del coche, del armario, de la caja fuerte, tarjetas bancarias... ¡Nuestros nietos las verán sólo expuestas en museos!
¿Sí? ¿Y cómo entraremos en casa, cómo sacaremos dinero?
Con nuestro cuerpo. Tu cuerpo dirá quién eres. Dedo, ojo, cara... Todo eso puede medirse y leerse cibernéticamente. Los antiguos egipcios ya usaron rasgos físicos para identificar a obreros de las pirámides (un corte en una oreja, señales...) y evitar que uno cobrase dos veces: ¡prehistoria de biometría a ojo desnudo! Hoy, la inteligencia artificial permite hasta descifrar movimientos y comportamientos.
¿A qué se refiere?
Por el modo de teclear podemos saber quién ha tocado un ordenador. Otro ejemplo: si estás nervioso por algo, te mueves de cierta manera. Si cargas una mochila con bomba, también. En aeropuertos ya hay detectores de estas conductas motrices: activan alarmas para interceptar a esa persona sospechosa e investigarla.
Las máquinas acabarán sabiendo lo que pensamos...
Eso no puede medirse. Y ya se desechó aquella tesis frenológica del siglo XIX que postulaba que la forma de tu cráneo delataba si eras violento o criminal...
Me citaba antes la antropometría...
Nuestras proporciones corporales han determinado altura de mesas, sillas, cocinas, puertas, asientos de coche, tallas de ropa... Le Corbusier estableció una antropometría de uso para arquitectos que sigue vigente…, aunque algunas medidas han cambiado.
¿Cuáles?
Los holandeses son hoy las personas, en promedio, más altas del mundo. O sea, los que hoy más sufren en los asientos de los aviones, de dimensiones anticuadas... ¡Deberían rediseñarse! Los españoles somos hoy 14 centímetros más altos que hace un siglo. Los norteamericanos son los más obesos del mundo..., ¡seguidos de los españoles!
¿Las tallas de ropa y calzado responden a esos patrones corporales?
Sí, por eso varían por continentes. La catalogación antropométrica empezó en la Francia del siglo XIX, cuando su policía creó fichas consignando color de ojos, tipos de nariz (establecieron seis tipos), orejas...: se simplificaba la descripción de sospechosos.
Hasta llegar a los análisis de ADN...
El definitivo carnet de identidad de cada uno... si no hacemos clones de personas.
¿Se usará todo esto para tenernos fichados y controlados?
Para reforzar la seguridad de las personas... o para discriminarnos según la predisposición a tener patologías. Eso pasa con cualquier nueva tecnología: puede usarse bien o mal, y yo creo que esta la usaremos bien.
Entrevista extreta de la Contra de la Vanguardia (28/10/2009).
dilluns, 19 d’octubre del 2009
Euskadi viu en democràcia?
Euskadi, 2009: Patxi López lehendakari amb el suport del PP. Molts diuen que Euskadi ha deixat enrere l’etapa del nacionalisme basc, i que estem entrant en un moment polític on els sentiments nacionalistes “regionals” (basc i català principalment) ja no preocupen a la població.
Segons la meva opinió (i crec que no dic res nou afirmant això), la política del PP i el PSOE per a apropiar-se a qualsevol preu del govern basc i apartar Ibarretxe del mig és clara: PNV governa sempre amb el suport de l’esquerra Abertzale, per tant el que cal fer és il.legalitzar aquest partit a qualsevol preu. Solució: s’inventen una llei només i exclusivament per a aquest objectiu, la llei de partits, que diu que un partit que no condemni la violència ha de ser il.legalitzat i per tant dissolt... i evidentment, no pot fer govern amb el PNV (cal tenir en compte que tot i l’absència de l’esquerra abertzale a les eleccions el PNV va perdre per ben poquet). Ho trobo del tot indignant. Des de quan és un delicte “deixar de fer” alguna cosa??? Jo entendria que si es fes apologia de la violència per a aconseguir un objectiu polític s’actués en contra d’aquest partit... però des de quan per a no condemnar la violència? I posats a fer, ja que tenim la llei de partits... el PP no hauria de condemnar també la violència a la guerra d’Iraq? Que no s’han matat moltíssimes més persones en aquesta guerra que en la violència exercida per ETA? Això sí, que quedi clar: portar a Espanya a una guerra IL.LEGAL és completament democràtic i no passa res, però no condemnar la violència és motiu per a fer fora un partit de l’escena política. En quin país vivim, sisplau?
I no contents amb això... durant aquesta setmana han detingut Arnaldo Otegi per reunir-se amb un grup de gent i intentar crear un nou partit. Quin gran delicte! En la societat democràtica en què se suposa que vivim, si comets un delicte, te’n vas a la presó. I si no el comets, com a ciutadà tens el dret de crear un partit polític, només faltaria. Si Otegi ha comès algun delicte, que se’l jutgi en conseqüència, i si no, que el deixin viure en pau perquè és un ciutadà amb els mateixos drets de reunió i associació que qualsevol altre. El fet que el detinguin perquè suposin que crearà un partit i que aquest partit no condemnarà la violència és ridícul. Des de quan es deté algú perquè se suposa que “delinquirà”?
Fets com aquest només aconsegueixen que la població basca es radicalitzi encara més. La població i els partits independentistes o nacionalistes d’Euskadi no estan rebent un tracte democràtic en l’Espanya del s. XXI. El referèndum d’Ibarretxe (preguntar a la població basca si vol o no la independència), prohibit, el seu partit d’esquerres independentista, il.legalitzat i sense possibilitat de tornar-se a crear... Pel nacionalisme basc, doncs, queda clar que la via democràtica queda impossibilitada. La via de la violència i el terrorisme, evidentment també. Així doncs, quin és el camí a seguir?
Segons la meva opinió (i crec que no dic res nou afirmant això), la política del PP i el PSOE per a apropiar-se a qualsevol preu del govern basc i apartar Ibarretxe del mig és clara: PNV governa sempre amb el suport de l’esquerra Abertzale, per tant el que cal fer és il.legalitzar aquest partit a qualsevol preu. Solució: s’inventen una llei només i exclusivament per a aquest objectiu, la llei de partits, que diu que un partit que no condemni la violència ha de ser il.legalitzat i per tant dissolt... i evidentment, no pot fer govern amb el PNV (cal tenir en compte que tot i l’absència de l’esquerra abertzale a les eleccions el PNV va perdre per ben poquet). Ho trobo del tot indignant. Des de quan és un delicte “deixar de fer” alguna cosa??? Jo entendria que si es fes apologia de la violència per a aconseguir un objectiu polític s’actués en contra d’aquest partit... però des de quan per a no condemnar la violència? I posats a fer, ja que tenim la llei de partits... el PP no hauria de condemnar també la violència a la guerra d’Iraq? Que no s’han matat moltíssimes més persones en aquesta guerra que en la violència exercida per ETA? Això sí, que quedi clar: portar a Espanya a una guerra IL.LEGAL és completament democràtic i no passa res, però no condemnar la violència és motiu per a fer fora un partit de l’escena política. En quin país vivim, sisplau?
I no contents amb això... durant aquesta setmana han detingut Arnaldo Otegi per reunir-se amb un grup de gent i intentar crear un nou partit. Quin gran delicte! En la societat democràtica en què se suposa que vivim, si comets un delicte, te’n vas a la presó. I si no el comets, com a ciutadà tens el dret de crear un partit polític, només faltaria. Si Otegi ha comès algun delicte, que se’l jutgi en conseqüència, i si no, que el deixin viure en pau perquè és un ciutadà amb els mateixos drets de reunió i associació que qualsevol altre. El fet que el detinguin perquè suposin que crearà un partit i que aquest partit no condemnarà la violència és ridícul. Des de quan es deté algú perquè se suposa que “delinquirà”?
Fets com aquest només aconsegueixen que la població basca es radicalitzi encara més. La població i els partits independentistes o nacionalistes d’Euskadi no estan rebent un tracte democràtic en l’Espanya del s. XXI. El referèndum d’Ibarretxe (preguntar a la població basca si vol o no la independència), prohibit, el seu partit d’esquerres independentista, il.legalitzat i sense possibilitat de tornar-se a crear... Pel nacionalisme basc, doncs, queda clar que la via democràtica queda impossibilitada. La via de la violència i el terrorisme, evidentment també. Així doncs, quin és el camí a seguir?
dimecres, 14 d’octubre del 2009
Això és bellesa?
Ja des de sempre he pensat que les models de pasarel·la són extremadament primes, poca cosa i sense res on agafar-se, però ja és exagerat que a sobre les aprimin via photoshop tal i com ha fet el senyor amb nom de colònia empalagosa Ralph Lauren.
Realment hi ha algú que ho trobi macu? Que li atragui una dona així? Entrem en el mateix debat de sempre, però és que no acabo d'entendre perquè fan desfilar dones cadavèriques en comptes d'agafar un tipus estàndard normal (deixo a gust de consumidor que s'imagini el seu estàndard normal). Després apareixen tots els trastorns alimentaris d'anorèxia i bulímia, i és que, si s'intenta transmetre que aquest tipus de noies és la moda, moltes adolescents s'hi voldran emmirallar.
Doncs bé noies que vulguin tenir cintura mil·límètrica, que sapigueu de part d'un home que li agraden les dones (una en especial), que això no és atractiu i no és l'estàndard de bellesa ideal per fixar-se com a objectiu. I si a algú li agraden especialment estic obert a que m'ho expliqui.
Realment hi ha algú que ho trobi macu? Que li atragui una dona així? Entrem en el mateix debat de sempre, però és que no acabo d'entendre perquè fan desfilar dones cadavèriques en comptes d'agafar un tipus estàndard normal (deixo a gust de consumidor que s'imagini el seu estàndard normal). Després apareixen tots els trastorns alimentaris d'anorèxia i bulímia, i és que, si s'intenta transmetre que aquest tipus de noies és la moda, moltes adolescents s'hi voldran emmirallar.
Doncs bé noies que vulguin tenir cintura mil·límètrica, que sapigueu de part d'un home que li agraden les dones (una en especial), que això no és atractiu i no és l'estàndard de bellesa ideal per fixar-se com a objectiu. I si a algú li agraden especialment estic obert a que m'ho expliqui.
dilluns, 12 d’octubre del 2009
Els mals de les religions: Àgora
Ahir amb la Nahia vam anar a veure la última pel·lícula de Alejandro Amenábar, Ágora, i no em va deixar indeferent, motivant-me a escriure quelcom com a una de les primeres entrades d'aquest bloc i recomanar a veure-la perquè tothom pugui fer una reflexió. Abans de res però, no contineu llegint en el cas que la volgueu veure, vagi a ser que se m'escapi algun comentari que pogués desvetllar alguna escena o que us condicionés.
Doncs bé, vam sortit del cine indignat amb les religions (més encara que ja ho estem de sèrie), despotricant d'elles, per tot el mal que han fet al llarg dels anys. I és que, segons el meu punt de vista, no és que posi a parir el cristianisme, judeisme, etc., d'una forma directa que podria ajudar al surgiment d'aquesta indignació, no. Simplement exposa uns fets (més o menys basats en fets reals).
I es que afecten negativament en molts àmbits. Políticament parlant, quan una de les religions es converteix en la més forta, abusa del seu poder fent més pobres als pobres pel simple fet de que si ho donen tot als seus deus ja poden sentir-se plens. En l'àmbit científic, el que ens ha arribat a endarrir! Per exemple, en la pel·lícula s'observa com els cristians cremen la biblioteca d'Alexandria amb molts documents importants dels pagans (fet real) pel simple motiu que no cal preguntar-se com funciona l'univers, vagi a ser que es posi en dubte la creació de nostru senyor. I més temes com masclisme, racisme, i no oblidar com moltes de les matances més grans de la història estan justificades en nom d'ésser divins.
En definitiva, veient la pel·lícula ha fet que encara s'estructuressin més les idees respecte a la religió. I amb això no vull dir que no comprengui a la gent que pugui creure en "algo" que la guii a realitzar bons actes a la vida. Les puc arribar a compendre i respectar. El que no es pot ni respectar ni defensar són les institucions que hi ha al davant, les que proclamen que s'ha d'ajudar als pobres, s'ha de compartir, etc. mentre que són les primeres en tenir tota mena de luxes.
Doncs bé, vam sortit del cine indignat amb les religions (més encara que ja ho estem de sèrie), despotricant d'elles, per tot el mal que han fet al llarg dels anys. I és que, segons el meu punt de vista, no és que posi a parir el cristianisme, judeisme, etc., d'una forma directa que podria ajudar al surgiment d'aquesta indignació, no. Simplement exposa uns fets (més o menys basats en fets reals).
I es que afecten negativament en molts àmbits. Políticament parlant, quan una de les religions es converteix en la més forta, abusa del seu poder fent més pobres als pobres pel simple fet de que si ho donen tot als seus deus ja poden sentir-se plens. En l'àmbit científic, el que ens ha arribat a endarrir! Per exemple, en la pel·lícula s'observa com els cristians cremen la biblioteca d'Alexandria amb molts documents importants dels pagans (fet real) pel simple motiu que no cal preguntar-se com funciona l'univers, vagi a ser que es posi en dubte la creació de nostru senyor. I més temes com masclisme, racisme, i no oblidar com moltes de les matances més grans de la història estan justificades en nom d'ésser divins.
En definitiva, veient la pel·lícula ha fet que encara s'estructuressin més les idees respecte a la religió. I amb això no vull dir que no comprengui a la gent que pugui creure en "algo" que la guii a realitzar bons actes a la vida. Les puc arribar a compendre i respectar. El que no es pot ni respectar ni defensar són les institucions que hi ha al davant, les que proclamen que s'ha d'ajudar als pobres, s'ha de compartir, etc. mentre que són les primeres en tenir tota mena de luxes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
